Rocallaura.
Poblet a les terres altes de la Serra del Tallat. Els molins marquen la carena de muntanyes que fa de mur a la Conca de Barberà.
Agricultura i paisatge
Sense mar ni tampoc grans muntanyes, Vallbona s’amaga en una serra de valls sorprenentment remotes i boniques.
Masses vegades el viatger arriba a Vallbona i oblida d’endinsar-se en el seu paisatge isolat, ondulat, ple d’espais encantats.
En aquesta terra, les valls són breus però fondes i, als ulls del foraster desorientat, es repeteixen com en un exasperant miratge. La pau i l’harmonia arriba de descobrir la natura delicadament ordenada en terrasses que s’enfilen muntanya amunt, tan enrevessades i exigües que més que no cultius semblen jardins guanyats al bosc.
En aquesta terra una mica lluny del mar, les estacions hi són molt marcades i caldrà tornar a Vallbona amb el pas de l’any per descobrir-hi, a cada visita, un paisatge totalment nou.
El terme de Vallbona s’amaga en l’enrevessat laberint de valls i sub-valls que compon el paisatge de la Baixa Garriga i la Vall del Riu Corb, acotat entre la serra del Tallat al sud i la plana de l’Urgell al nord. Es tracta d’un paisatge, encara que de poca altitud, extremament ondulat i amb pendents importants que són responsables d’accessos lents i fatigosos i, en conseqüència, d’un secular aïllament.
En aquesta terra, els nuclis de població són escassos i petits, encara que sempre apinyats en torn d’una parròquia formant pintorescos poblets. Tal és el seu aïllament que cada poble es refereix al poble veí com si es tractés de llunyanes terres on habita gent amb idiosincràsies diferents, que parlen amb accents i paraules peculiars, encara que només els separi un parell de quilòmetres.
Poble de Rocallaura amb els molins de la Serra del Tallat al darrere.
Apinyats en torn de la seva església, amb cases entrellaçades, és com si els habitants d'aquests pobles tinguessin por d’alguna cosa. Vallbona n’és un bon exemple, però també els llogarets veïns de Rocallaura, Maldà, el Vilet, Rocafort i Montblanquet, tots ells bons candidats a una bonica postal i que bé mereixen una visita. I potser tenien raó d’entossudir-se a viure ben a prop del veí, ja que alguns historiadors han proposat que l’absència de masies i d’explotacions rurals aïllades podria explicar-se a causa de l’elevat bandolerisme que va existir durant tota l’època moderna.
No ens hauria d’estranyar que Ramon de Vallbona, l’eremita fundador del cenobi, trobés aquesta terra suggestivament salvatge i aïllada, idònia per abandonar-se a la soledat i a la pregària, sobretot si som capaços, tant segles després, d’esborrar-ne tota marca humana i de reforestar mentalment aquest laberint de valls per imaginar-la tal com la va trobar el sant fundador del monestir al s.XII.
No ens hauria d’estranyar que Ramon de Vallbona, l’eremita fundador del cenobi, trobés aquesta terra suggestivament salvatge i aïllada, idònia per abandonar-se a la soledat i a la pregària, sobretot si som capaços, tant segles després, d’esborrar-ne tota marca humana i de reforestar mentalment aquest laberint de valls per imaginar-la tal com la va trobar el sant fundador del monestir al s.XII.
Segurament l’aspecte més idiosincràtic del paisatge dels voltants de Vallbona és l’equilibrada combinació de zones forestals i de zones conreades`. D’una part, el bosc mediterrani , sobretot pi blanc i alzina, pinta de verd fosc els cims dels turons i de les carenes; de l’altra, les vessants de les valls dibuixen un mosaic de parcel•les i terrasses cultivades. A les més altes i estretes s’hi conreen sobretot oliveres i ametllers, mentre que a les fondalades de la vall, en camps més espaiosos i accessibles, s’hi sol cultivar la vinya i l’ordi.
Paisatge de primavera. Camí de terra blanquinosa, camps d'ordi, marges com parterres de flors d'una de les tantes valls secundàries del riu Maldanell
Perquè aquest relleu accidentat esdevingués cultivable, els pagesos han construït incomptables terrasses delimitades per bonics marges de pedra seca. Les terrasses han permès i permeten encara avui treballar còmodament trossos de terra altrament massa empinats, alhora que propicien que la terra retingui la humitat i eviten els estralls de l’erosió. Es tracta d’una autèntica obra faraònica de remodelació paisatgística acomplerta anònimament durant molts segles en el qual s’han abocat centenars de milers d’hores, generació rere generació.
El valor escènic d’aquest paisatge és inqüestionable. Difícilment trobarem una perspectiva d’una vall que no estigui solcada de terrasses i parcel•lada per serpentejants murs de pedra seca, amb les seves típiques tonalitats blanquinoses i groguenques, que són també els de les parets del propi monestir, a causa de la composició calcària de la pedra d’aquesta terra.
El valor escènic d’aquest paisatge és inqüestionable. Difícilment trobarem una perspectiva d’una vall que no estigui solcada de terrasses i parcel•lada per serpentejants murs de pedra seca, amb les seves típiques tonalitats blanquinoses i groguenques, que són també els de les parets del propi monestir, a causa de la composició calcària de la pedra d’aquesta terra.
Torreta de cal Manco. La pedra seca s'ha utilitzat aquí per construir marges, escales i cabanes.
Adossats a aquests marges de pedra, es troba un altre element ben característic d’aquest paisatge: les cabanes i refugis rurals. Són també construccions de pedra seca, per tant sense utilitzar ni morter ni argamassa. En particular, són d’especial interès les que utilitzen la tècnica del sostre de volta, tan meravellosament encabides entre una terrassa i la següent. En el mapa d’aquesta guia s’han ressenyat les més notables a més de dedicar-los una fitxa explicativa per descobrir com, quan i per què se’n van construir tantes.
Cabana de volta encabida en un marge, entre una terrassa i la terrassa de sobre.
Info pràctica