Escampades per tot el terme, són enginyoses construccions de pedra a primera línia de cultiu.

Aixecades amb gran economia de mitjans i una tècnica tan enginyosa com arriscada, el viatger es meravellarà d’aquesta arqueologia popular que va puntuant el paisatge.

Fins la motorització de les feines agrícoles a la segona meitat del segle XX, els pagesos han pres refugi en aquestes cabanes. En aquesta guia, n'hem ressenyat sobre el mapa algunes de les més boniques i pintoresques.

No tota cabana és una cabana de volta

Només al terme de Vallbona s'hi troben més d'una vintena de cabanes de volta, a les que cal afegir un nombre encara superior d'altres cabanes més modernes, també de pedra, però, a diferència, amb sostre de teula i bigues de fusta.

Les cabanes de volta pròpiament es distingeixen de la resta, tant de l’exterior gràcies a l’elegant arc de pedra imprès a la façana, com de l’interior, gràcies a la petita volta de canó de pedra que li fa de sostre. La majoria de cabanes resten obertes al viatger.

Les trobarem sempre adossades a un marge, entre un conreu i el conreu de més amunt que li serveix de teulada, perfectament integrades al paisatge com si d’un niu d’humans es tractés.

La pedra seca

La cabana de volta és una construcció petita o molt petita, de planta única coberta amb una volta de pedra seca. La pedra seca no utilitza cap material d'unió: ni ciment, ni morter; és el propi pes de les pedres i la pacient i hàbil disposició de cadascuna d'elles que fa possible la solidesa de les parets i de les voltes.

Torreta de cal Manco. La pedra seca s'ha utilitzat aquí per construir marges, escales i cabanes.

Visitar-ne els interiors

Interior de cabana.

És de l'interior que s'aprecia més bé la volta de canó més o menys corbada en funció de la mida i la quantitat de pes que cal repartir. A l'interior de les cabanes, és fàcil trobar-hi una sèrie d’elements que ens parlen de la seva funció en el passat: una menjadora per animals sovint convertida en banc, forats a la paret per deixar-hi el menjar, el porró i l'aigua en fresc, i finalment algunes cabanes tenen habilitat un racó amb sortida de fums per fer foc a terra.

Una tècnica de construcció arriscada

La situació de les cabanes de volta contra la paret d'un marge s'explica pels imperatius de la tècnica de construcció que descrivim a continuació.

1. Perpendiculars a la paret d'un marge s'aixecaven dues parets paral.leles que delimitaven la planta rectangular de la futura cabana. La paret frontal, on després aniria la porta d'entrada, es deixava provisionalment oberta.

2. S'omplia el rectangle fins fer sobreeixir la terra per sobre de les parets. És aquest farciment de terra que s'utilitzava com a encofrat per bastir la volta de canó.

3. Sobre de l'encofrat de terra, es situaven meticulosament les pedres de la volta que serviria de sostre.

4. Es construia una paret frontal envoltant la volta i es cobria aquesta de terra i enderrocs, que més tard es premsaven fent-hi caminar la mula o alguna bèstia de càrrega.

5. Confiant que la volta havia quedat ben assentada, era en aquest moment que començava el pas més delicat de l'obra: buidar la terra de l'encofrat justament per l'obertura en arc que s'havia mantingut a la façana. Com podem imaginar-nos, és en aquest moment que, si l’execució havia estat deficient, podien produir-se enterraments fatals.

6. Ja només faltava tapiar la volta de la façana tot conservant una petita porta d'entrada.

Cabana de Cal Polit. Els enderrocs i terra que van abocar-se i premsar-se sobre la volta per completar el sostre s'han fos amb la pròpia vegetació, la qual ha esdevingut l'aïllant natural perfecte.

Fixem-nos que la terra i els enderrocs premsats al damunt de la volta ja no es retiraran. En ells creixerà la vegetació i en alguns casos fins i tot el propi cereal del conreu del marge de sobre. Aquest sostre natural, suportat per una fabulosa volta de pedra, terra i vegetació viva, permet impermeabilitzar, aïllar tèrmicament i humitejar l'aire de l'interior com si d'una cova es tractés.

Imaginar la vida d’un pagès fa cent anys

Abans de la revolucionària introducció del tractor en els anys 70 , el pagès es movia amb considerable lentitud, sobretot si recordem que necessitava transportar en carreta totes les seves eines d'un tros a un altre, sovint a força quilòmetres l'un de l'altre.

Sense tractor, el treball al camp exposava el pagès a les inclemències d'un clima sovint extrem: dies curts, amb boira i potser neu a l’hivern, pluges torrencials i calamarsades a primavera i un sol inclement a l'estiu.

Les cabanes permetien fer front a tots aquests inconvenients, alhora que servien de magatzem d'eines i d'estable i menjadora per la mula.