Montesquiu, com a nucli, s'origina a redós del Castell de Colobrer.

La primera referència de la possessió del terme de Montesquiu és de l'any 1157 i correspon a la donació d'un alou al monestir de Vallbona. En aquell moment el senyor alodial o eminent era Ramon de Cervera i el castell es documenta el 1164 quan ell mateix el dona en guàrdia i batllia a Santa Maria de Vallbona.

Sembla que, a més de poble agrari, Montesquiu va esdevenir una petita vila amb mercat propi. També tenia mesura pròpia per pesar grans i cereals, excavada en una roca al peu del castell, que avui encara es conserva i que es coneix com "els tres quartans". També s'utilitzaven les mesures de Montblanc i així sabem que el "Cop de Montesquiu" equivalia a 0,25 quartes de Montblanc. Montesquiu també disposava de molí, forns, església i castell. Justament, amb les actuals restes arqueològiques, podem parlar d'una vila en creixement en què habitaven i treballaven pagesos, artesans, clergues i, fins i tot, un ferrer.

La dècada de 1330 a 1340 va esdevenir especialment negativa per a Montesquiu i per a la resta del país. Després d'una onada de males collites, provocades per un canvi climàtic, se succeïren importants mortaldats a causa de la pesta negra que s'anaren repetint durant el segle XIV. Ja al segle XV la mortaldat va continuar i s'hi va sumar la Guerra Civil Catalana entre els anys 1462 i 1472. Això va fer que Montesquiu quedés despoblat i rònec segons una declaració de 1474 i així consta que continuava el 1497 on s'hi diu: "Noy sta nengú".

El Concili de Trento va ser un concili ecumènic de l'Església catòlica celebrat en períodes discontinus entre el 1545 i el 1563. Es va celebrar a Trento, una ciutat del nord de la península Itàlica, actualment Itàlia, que llavors era una ciutat lliure regida per un príncep-bisbe. Encara que no va aconseguir reunificar la cristiandat, el Concili de Trento va suposar una profunda catarsi per a l'Església catòlica. Es va convocar com a resposta a la Reforma Protestant per aclarir diversos punts doctrinals. També va abolir els ritus eucarístics locals i va establir un ritu unificat conegut com a missa tridentina. Des d'un punt de vista doctrinal és un dels concilis més importants i influents de la història de l'Església Catòlica.

D'altra banda, s'hi va abordar la reforma de l'administració i la disciplina eclesiàstiques. El concili va eliminar molts abusos flagrants com ara la venda d'indulgències o l'educació dels clergues, i va obligar els bisbes a residir en els seus bisbats de manera que es va evitar l'acumulació de càrrecs.

Per al monestir cistercenc de Vallbona i per al poble de Montesquiu, va representar un abans i un després. En la darrera sessió del concili, celebrada els dies 3 i 4 de desembre de 1563, es va decretar el següent, tal com va ser publicat a Barcelona l'any 1847:

Y por cuanto los monasterios de monjas, fundados fuera de poblado, están espuestos muchas veces por carecer de toda custodia, á robos y otro insultos de hombres facinerosos; cuiden los Obispos y otros superiores, si les pareciere conveniente, de que se trasladen las monjas desde ellos á otros monasterios nuevos ó antiguos, que estén dentro de las ciudades, ó lugares bien poblados; invocando tambien para esto, si fuese necesario el ausilio del brazo secular. Y obliguen á obedecer con censuras eclesiásticas á los que lo impidan, ó no obedezcan.

Fragment del document original: El Sacrosanto y Ecuménico Concilio de Trento, traducido al idioma castellano por D. Ignacio Lopez de Ayala. Sesión XXV, 3 y 4 de diciembre de 1563, Capítulo V, página 338.

Com a resultat del decret del Concili de Trento, i després d'intenses discussions i deliberacions entre totes les monges que formaven la comunitat, que suposem que es van dur a terme en l'àmbit de la sala capitular del monestir de Vallbona, l'abadessa Estefania de Piquer va proposar als vilatans de Montesquiu abandonar les seves cases, que formaven el seu poble ancestral, per crear una nova vila a l'interior del monestir (Vallbona) que donés compliment a l'ordre que havien rebut del concili.

No es conserven testimonis de com van ser les negociacions ni dels pactes als quals es va arribar. No sabem si l'abadessa Estefania de Piquer va demanar o va imposar als habitants que encara vivien a Montesquiu que abandonessin definitivament el seu poble per ocupar i edificar noves cases en diverses dependències que el monestir va cedir: els cellers, a l'actual carrer Major, i l'hospital, on som ara.

Cal pensar, però, que les propostes devien ser prou avantatjoses per als pagesos de Montesquiu com per motivar-los a fer aquest important pas. El monestir els va cedir una part dels seus edificis per bastir-hi les seves cases, terres per conrear, aigua i els va proporcionar seguretat dins de les seves muralles.

Durant la Guerra Civil Espanyola, el Puig Colobrer, on trobem les restes arqueològiques de Montesquiu, va tornar a tenir un cert protagonisme després de diverses centúries d'abandonament i d'oblit.

En el tercer any de guerra, el 1938, després de la caiguda del Front d'Aragó en mans de les forces franquistes i de la seva arribada a Catalunya els primers dies d'abril, el dia 4 d'abril l'Estat Major Central de l'Exèrcit de la República va dictar les Directivas para las lineas sucesivas de defensa en Cataluña, mitjançant les quals es disposava la construcció de sis línies fortificades amb la finalitat d'impedir l'avançament de les forces sollevades. Aquestes línies protegien els principals nusos i vies de comunicació i els emplaçaments més estratègics de Catalunya.

Per Montesquiu van fer passar I'L-2, la segona línia de defensa de les sis que s'havien de construir. L'L-2 va esdevenir una obra colossal executada durant la primavera, l'estiu i la tardor de 1938. Al nord limitava amb la frontera d'Andorra i al sud arribava a tocar l'Ebre per l'oest i el mar a prop de Tarragona, uns 220 quilòmetres de trinxeres, nius de metralladora, refugis, búnquers, etc. A la Vall del Maldanell es conserva un important patrimoni d'aquestes fortificacions.

Pel tossal que ocupava Montesquiu, i entre les ruïnes de l'antiga vila medieval, soldats i presoners van obrir una trinxera contínua que travessava d'oest a est la nau de l'antiga església de Sant Joan de Montesquiu, amb posicions per a tiradors. Al punt més alt del puig, amb les antigues pedres de les ruïnes històriques, van bastir un emplaçament d'observació i de metralladora. Aquestes fortificacions encara es conserven i estan incloses a la ruta de I'L-2, una ruta senyalitzada que ens porta a conèixer les fortificacions d'aquesta línia conservades al terme municipal de Vallbona de les Monges.

El Puig Colobrer atresora les ruïnes històriques i la memòria del que fou la vila de Montesquiu.

Actualment és una petita serra poblada de pins, d'alzines, de roures, de romanins, de ginebrons, de garrics i, fins i tot, d'orquídies. Hi trobem un bosc mediterrani que ha anat creixent entre les runes i les pedres de les cases, del Castell de Colobrer, de les muralles que l'envoltaven i el protegien, de l'església de Sant Joan, de l'antic cementiri on encara hi descansen els qui foren pobladors del poble, de les trinxeres que es van obrir l'any 1938 com a última defensa de Catalunya i dels records de moltes generacions que van viure entre aquestes, ara, parets escadusseres i amagades.

Caminant i observant amb detall el que ens envolta encara podem veure i sentir el batec del poble i dels seus veïns que un dia van decidir abandonar les cases per emprendre una nova vida aigües avall del Maldanell, al monestir de Santa Maria de Vallbona.

L'actual Montesquiu és un espai per recórrer amb tranquil·litat i respecte tot fent d'historiadors, d'arqueòlegs, de botànics o de científics, observant més enllà i endinsant-nos en la vida i en el dia a dia de la gent que hi va néixer, viure i morir.

Aquests són murs i arcs apuntats de l'estructura de la planta baixa de l'antic hospital del monestir, construït durant el segle XIV. La planta baixa era una sala amb successió d'arcs i pilars que ocupava el que ara són els baixos de les cases del carrer.

En l'època baixmedieval, l'hospital era un espai molt important on es realitzava la pràctica cristiana envers els pobres, els pelegrins, els malalts, els viatgers, els nens orfes i els desvalguts.

A finals del segle XVI, l'edifici de l'hospital es va dividir i va ser entregat a diferents veïns de Montesquiu, en el marc de l'acord amb el monestir, per tal que aquests abandonessin el seu poble i hi baixessin a viure en compliment del decret del Concili de Trento, que obligava els convents femenins a romandre sota la protecció d'un poble o d'una vila.

Sobre les estructures d'aquell moment que s'han conservat podem observar com es van condicionar els espais per convertir-los en habitatges de les famílies de Montesquiu: murs de tancament de les voltes, portes tapiades, forats per ubicar-hi bigues per tal de crear nous nivells d'ús, ampliacions, etc.

Sant Joan de Montesquiu

De la pica baptismal de Montesquiu, Josep M. Miró Rosinach en va fer la següent descripció:

"Es tracta d'una pica exempta, obrada en pedra sorrenca del país i és decorada amb dues creus de contorn exterior hexagonal i sis braços iguals que, alhora, configuren cadascun una sexifòlia o flor de sis pètals. Els dos motius flanquegen una figura central geomètrica resolta mitjançant sis cercles secants que dissenyen, a manera de rosassa, una flor. Tota la decoració està realitzada en relleu molt feble i es desenvolupa circumdant la pica.

Els motius descrits, d'indubtable sentit simbòlic, són també presents en antigues esteles discoidals procedents de la comarca, com també en llindes de portes i de finestres. Com a símbol expressen la creença en la immortalitat i l'eternitat, el seu origen és anterior al cristianisme.

La pica baptismal de Sant Joan de Montesquiu, per les seves característiques, és atribuïble a la darreria del segle XIII. Quant a la realització, probablement fou obra d'un picapedrer local."

Josep-Joan Piquer Jover la va recuperar d'una barraca construïda a prop de Montesquiu.

Aquest sarcòfag devia estar situat a l'església de Sant Joan de Montesquiu, d'on segurament va ser tret durant les feines d'aprofitament de la pedra per bastir la nova església parroquial de Vallbona entre els segles XVIII i XIX.

Un cop extret del seu lloc original, es va fer servir com a pica d'una font que rajava no gaire Iluny de Vallbona, que a partir d'aquell moment es va conèixer com la Font de la Pica.

Un cop recuperat i restaurat, ha estat estudiat en profunditat per Miquel Torres i Benet, del Grup de Recerques de les Terres de Ponent.

Ell mateix ens el defineix així a les conclusions del seu treball "Heràldica, simbologia i context del sarcòfag de la Font de la Pica, de finals del segle XIII":

El sarcòfag de Montesquiu pertany a l'obra religiosa i senyorial de l'església de Sant Joan de Puig Colobres-Montesquiu.

Els escuts heràldics o armorials cisellats al sarcòfag ens apropen un missatge de relacions feudals perfectament estructurades i avalades per un document vinculant.

L'escut lateral esquerre del sarcòfag, amb heràldica d'una àguila, correspon a les armes de la nissaga dels Aguiló, senyors de Santa Coloma de Queralt i del lloc d'Aguiló. Aquest escut marcarà la relació feudal del castlà amb la seva dependència vassallàtica.

El sarcòfag de Montesquiu és l'expressió funerària d'un castlà.

Barcelona, 28 de maig de 1911
Vallbona de les Monges, 23 de novembre de 1985

Va néixer en una masia del barri de Sant Andreu de Barcelona, anomenada Can Piquer. El seu pare, Camil Piquer i Cussó era un obrer del tèxtil i la seva mare, Raimunda Jover Torremader, havia nascut a Cal Sileta de Vallbona. Camil i Raimunda estaven molt compromesos amb les reivindicacions sindicals i havien fundat un sindicat obrer: la Federació Obrera Social, sota el patronatge de l’advocat barceloní Narcís Pla i Deniel. Durant les lluites intersindicals de principis del segle XX a Barcelona, un pistoler a sou va assassinar Camil Piquer el desembre de 1913; tres mesos després, Raimunda també va ser assassinada d'una pallissa quan estava embarassada del seu segon fill. Uns oncles de Vallbona, Manuel Jover i Rosa Jover, van acollir Josep-Joan de tres anys i foren per a ell uns pares excel·lents. Eren persones senzilles, molt treballadores, i li van oferir amor, una llar i un entorn estable. Va créixer a Vallbona, estudiant amb els altres nois a l'escola del poble i jugant pels carrers. Des de ben petit mostrà afició pels llibres i l'estudi.

Després d'uns anys al Seminari de Tarragona, on va descobrir l'amor per la filosofia, la literatura i la història, juntament amb el compromís social i amb el país, es va llicenciar en Pedagogia a la Universitat de Barcelona. Es va casar amb Isabel Jornet i Portella amb qui tingué el seu primer fill, Josep-Joan. La Isabel morí durant el part del seu segon fill i anys més tard Josep-Joan Piquer es casà amb Carlota Pomés i Coll, amb la qual va tenir una filla, Rosa Maria. En la Carlota trobà una companya fidel i una eficient col·laboradora identificada amb els seus ideals i objectius.

Malgrat viure a Barcelona, va mantenir sempre una vinculació molt intensa amb Vallbona, amb la comarca i amb els seus habitants. Hi passava les vacances, s'escrivia amb els familiars del poble i estava al corrent de la climatologia, de les collites i de tots els esdeveniments. Aprofitava les vacances per trepitjar el territori i conèixer els pobles, els termes i els seus habitants, la fauna i la flora. Li plaïa molt conversar amb la gent perquè, deia, de qualsevol persona se'n pot aprendre alguna cosa interessant.

Era un espòs enamorat i detallista, que buscava sempre sorprendre i complaure, un pare recte però també afectuós i dedicat als fills, un bon amic, un gran conversador i un narrador excel·lent, capaç de mantenir l'atenció de petits i grans durant hores amb els seus relats sobre la història de Vallbona i la comarca, sobre anecdotaris diversos de temps passats, com ara la Guerra de Cuba, en la qual va lluitar el seu pare adoptiu, o les gestes del sometent de Vallbona contra lladres i bandolers, del qual aquest darrer fou el cap.

Era un gran treballador, apassionat per la recerca pedagògica i històrica, capaç de llevar-se de matinada per treballar unes hores abans de marxar a la feina. Els dies festius les vacances, els dedicava a la família i als amics. Llargues passejades per Barcelona i el seu entorn a l'hivern, durant les quals visitava amb els fills molts racons i els museus de la ciutat i aconseguia que s'interessessin per la poesia, la literatura en tots els seus vessants, la història, la geografia, l'astronomia o la meteorologia. I a l'estiu, grans caminades per la Vall del riu Corb, on descobria arbres, plantes i insectes, ruïnes, molins i racons amagats.

Fou un gran col·leccionista. La seva biblioteca va arribar a tenir uns vuit mil volums i contenia tant llibres gravats antics com les darreres novetats editorials de pedagogia, sociologia, filosofia, història i literatura. També va col·leccionar monedes, segells, fòssils, petxines, papallones, goigs, gravats, discos, ceràmica antiga i terrissa catalana. Estimava molt la lectura i llegia molt i de tot.

Va ser una persona profundament creient, d'una espiritualitat compromesa amb els valors de l'evangeli i amb el millorament social. Aquest compromís es va centrar sobretot en la seva tasca pedagògica amb els nens i joves més desfavorits, però la va transcendir. Sempre va estar implicat i interessat en els moviments socials i en la defensa dels drets i les llibertats, des d'una espiritualitat una mentalitat obertes progressistes. Tol i ser una persona seriosa, tenia molt sentit de l'humor i una fina ironia. I estimava profundament la família, les seves arrels vallbonines i tot allò que tingués a veure amb el seu país, Catalunya.

Text: Rosa Maria Piquer Pomés

Va començar la seva tasca pedagògica amb Mn. Josep Pedragosa vers l’any 1932, educant nois abandonats i delinqüents que sortien de la presó. Acabada la guerra civil, va entrar com a pedagog a la Junta de Protecció de Menors i al Tribunal de Menors de Barcelona, on va desenvolupar la seva tasca en el camp assistencial i en la recerca. El 1940 va ser nomenat redactor en cap de la revista Pro Infancia y Juventud i la va dirigir durant tretze anys; la publicació va servir de tribuna a molts especialistes internacionals que hi publicaven les seves recerques -el mateix J. J. Piquer hi publicà part dels seus treballs. Va crear i dirigir el Laboratorio Psicotécnico adscrit al Tribunal de Menors de Barcelona, un dels primers de la península. Era un centre de recerca que pretenia tractar els infants i adolescents des d'una perspectiva educativa i no sols jurídica.

Compaginava la feina a la Junta de Protecció de Menors i al Tribunal de Menors amb la direcció de la revista Pro Infancia y Juventud, la direcció literària de l’Editorial Litúrgica Espanyola i la secretaria de la secció de pedagogia del Consell Superior d'Investigacions Científiques (CSIC). A la fi de la seva vida laboral va ser secretari de l'ICE de la Universitat de Barcelona. Gaudia molt amb la seva feina i era un treballador incansable. Molt aficionat a la fotografia, la practicava tant amb fotografies familiars com amb les dels nois i les notes de les institucions tutelades que il·lustraven les seves publicacions.

El seu pensament pedagògic fou innovador. El 1945 va guanyar el Premi Pelfort amb l'obra El niño abandonado y delincuente, en què contempla l'impacte de la guerra civil en els infants. Estudià la immigració com a fenomen social i defensà el dret de qualsevol persona a buscar una vida millor, tot advocant pel dret a emigrar. Fou el director pedagògic del Grupo Benético, situat al carrer Wad-Ras de Barcelona. Allí va aplicar una pedagogia positiva, basada en la motivació, que prohibia qualsevol tipus de càstig físic o psíquic, i va proposar exercicis d'atenció plena per ajudar els joves a treballar la impulsivitat. Tenia un interès autèntic pels nois amb els quals treballava, i ells li corresponien.

Concep el nen com un ésser evolutiu, capaç de progressar i canviar comportaments, l’estudia des de la psicopedagogia diferencial i creu en el valor educatiu en el si de la família i des d'una relació personal. És contrari a la massificació de grans institucions que despersonalitzen i defensa el model de Casa de Família promogut i practicat pel seu mestre Mn. J. Pedragosa.

El seu amor per Vallbona, el poble i el monestir, el va dur a la investigació històrica de la Vall del Corb-Maldanell. La seva recerca no se centrava només en la lectura i transcripció de documents i en la visita als arxius, sinó que també la feia in situ, visitant personalment els llocs i captant allò que l'indret i la seva gent li transmetien. Com a historiador, va col laborar amb l’Institut d'Estudis Ilerdencs i va ser membre del Grup de Recerques de les Terres de Ponent. Els seus nombrosos treballs sobre la comarca han contribuït a donar a conèixer el monestir de Vallbona, el poble i la Vall del Corb.

Reconeixements

• El 1945 obté el Premi Pelfort per l’obra El niño abandonado y delincuente.
• L’11 de juny de 1967 l'Ajuntament de Vallbona el declara Fill Adoptiu.
• El 1977 obté el Premi d'Assaig Ciutat de Barcelona per l’obra Vida ermitana a Barcelona i als seus entorns.
• El 18 de setembre de 1983 el poble de Vallbona i el monestir li fan un homenatge. Gairebé tots els vallbonins signen el llibre de signatures. En el mateix acte rep la medalla Jaume I de la Fundació Roger de Belfort.
• El 25 d'abril del 2015 l'Ajuntament de Vallbona va fer un homenatge conjunt a J. J. Piquer i C. Pomés.

Obres

• 19 obres primiceres publicades entre el 1926 i el 1936.
• 78 obres pedagògiques, psicosocials i de protecció de menors.
• 75 obres històriques.
• 13 obres menors.

Barcelona, 28 de març de 1911
Vic, 19 de febrer de 2004

Filla del periodista Ramon Pomés i Soler i d’Àngela Coll i Balenyà, va néixer a Barcelona, la petita de quatre germans. Va créixer en un ambient molt intel·lectual, ja que a casa seva es reunien dramaturgs, novel·listes i pensadors de l’època. La seva mare tenia molt d’interès que totes les filles estudiessin i tinguessin una professió i una vida independent.

La Carlota va aprovar l’examen d'ingrés a la Escuela Superior para la Mujer amb només quinze anys i va acabar la carrera de bibliotecària l’any 1929. Simultàniament començà la carrera de piano, que quedà truncada per la guerra civil.

A l’agost de 1929 obté la primera feina professional a la Biblioteca Popular de Pineda, on substitueix la directora. Poc temps després comença a treballar a la Biblioteca de Catalunya i allà va continuar fins que es va jubilar: Secció de Préstec (1930), Departament de Manuscrits i Libres Rars (1931), Secció de Catalogació (1938). El 1944 és nomenada bibliotecària del Cuerpo Técnico Femenino de Bibliotecarias de la Diputació. En excedència del 1949 al 1955, a causa del naixement de la seva primera filla Rosa Maria i per dedicar-se a la criança dels fills, en reincorporar-se a la biblioteca treballa a la Secció de Reserva Impresa fins que el 1957 obté una plaça en propietat a la Secció de Catalogació, que dirigeix fins que es jubila el 1977.

El 1948 comença a treballar de professora a l'Escola de Bibliotecàries com a substituta del director, Felipe Mateu, i de 1960 a 1971 hi imparteix l’assignatura de Pràctiques de Catalogació. El 1977 imparteix un curset sobre catalogació de documents musicals a l'Associació de Bibliotecàries de Catalunya. Durant aquests anys publica diversos articles i alguna ressenya a la revista Biblioteconomia. Juntament amb la seva companya Núria Rossell col·labora en la tercera edició de la Classificació decimal: adaptació per a les biblioteques catalanes de Jordi Rubió i Balaguer, però en discrepar de moltes de les decisions de l'autor no van voler que els seus noms constessin a l’edició.

Un cop jubilada, s’instal·la amb el seu marit a Vallbona de les Monges i el 1980 inauguren la biblioteca El Verger, una col·lecció oberta al poble amb un fons de literatura i un altre d’història local, per afavorir la lectura dels vallbonins i la recerca dels estudiosos de la comarca.

El 1981 publica la Bibliografia de Josep-Joan Piquer i Jover en complir setanta anys (1911-1981) i posteriorment l’actualitza en una nova edició (1987), després del traspàs del seu marit, incloent-hi alguns escrits inèdits i testimonis de persones que l’havien conegut i apreciat. També és l’autora dels índexs geogràfic, onomàstic i alfabètic de matèries de la segona edició de l'Abaciologi de Vallbona. Història del Monestir (1153-1990) (1990), obra del seu marit Josep-Joan Piquer.

Segons A. Estivill Rus (Qui era qui a l’Escola de Bibliotecàries, 2016), “Carlota Pomés va ser una professional excel·lent, sempre equànime i serena, que va saber treure el màxim profit de les pràctiques de catalogació i del servei de biblioteques que jordi Rubió impartia en el tercer curs de la carrera de bibliotecària”. Va viure la seva professió com una veritable vocació de servei a les persones, de contribució a la cultura i de construcció de país.

Un cop vídua, va optar per quedar-se a Vallbona, dedicada a la lectura i a la música, escoltant música gravada de la nombrosa discografia familiar i reprenent els estudis de piano que s’havia vist obligada a interrompre a causa de la guerra. A El Verger, la seva casa de Vallbona, li plaïa molt acollir la família i els nombrosos amics. Tenia correspondència sovintejada amb diverses amistats i estava subscrita a nombrosos diaris i revistes d’actualitat. Ja d’edat avançada i quan ja no era aconsellable continuar vivint sola, es va retirar a Vic.

Dedicada al marit i als fills en l’àmbit domèstic, però sense renunciar a una vida professional plena, fou una dona intel·ligent i culta, de mentalitat oberta, afectuosa, dialogant, positiva, molt alegre i riallera, ferma en les seves conviccions religioses i polítiques, que compartia amb el seu marit.

Reconeixements

• Medalla Violant d’Hongria de la Fundació Roger de Belfort, 1996.