Naixement del poble al costat del monestir

El final de l’època medieval van ser anys de profunda crisi pel monestir. Durant tot el segle XV la pesta negra i les males collites s’havien instal•lat al domini feudal de Vallbona. Els pobles de la seva baronia, Montblanquet, Rocallaura, Montesquiu, el Vilet, etc. van veure la seva població reduir-se fregant en alguns casos l’extinció. Sense pagesos ni menestrals que paguessin tributs i drets al monestir, la comunitat estava condemnada a la precarietat i a l’endeutament.

El propi monestir, que a principis de s.XIV desbordava d’activitat constructora i artística, s’anava estancant i replegant. En l’espai d’un sol segle, el nombre de monges es va reduir dràsticament passant de 75 a l’any 1345 a només 26 segons el cens de 1443.

Com si ja només faltés l’últim genet de l’Apocalipsi, entre 1462 i 1472 va esclatar la devastadora guerra civil catalana que va enfrontar la Generalitat, bona part de la noblesa feudal i l’església contra el rei Joan II, aliat de circumstància amb la pagesia de remença en revolta contra els mals usos dels seus senyors (excessius impostos, treballs forçats i limitació de la llibertat). Va ser un enfrontament de conseqüències devastadores per Catalunya.

Detall del retaule del Corpus Christi, Vallbona, 1348-1349 (MNAC). De totes les representacions de la profunda crisi que assola la Baixa Època Medieval: pesta, guerres, danses de la mort, etc., aquesta imatge és una famosa obra gòtica vallbonina. Representa la profanació d’una hòstia per jueus als quals s’acusava de ser els causants de les males collites i la pesta.

El monestir de Vallbona va fer costat a la causa de la noblesa i de la Generalitat contra el rei i els pagesos en revolta. Aquesta era la causa del seu món : el món feudal. La majoria de monges eren de famílies nobles, filles de cavallers implicats potser personalment en les batalles. El monestir mateix havia esdevingut un senyoriu que vivia dels tributs i dels drets a pagesos instal•lats a les seves terres.

Però el suport del monestir al bàndol de la Generalitat li va costar l’ocupació dels seus dominis. Els pagesos davant la por de represàlies van abandonar les seves cases. Rocallaura, Montblanquet, Montesquiu, Llorenç van quedar abandonats momentàniament. De la mateixa època, tenim notícia, per primer cop, de l’establiment d’un grup de pagesos vinguts a refugiar-se al clos de la muralla del monestir. Era l’embrió del futur poble.

Tot poble orgullós té els seus mites fundadors i és així que encara avui circula la història que el poble de Vallbona va néixer a mitjan de segle XVI quan el Concili de Trento va obligar tots els monestirs femenins a renunciar a viure en isolament i quan, en conseqüència, el poble veí de Montesquiu, cridat per les monges, va convenir a traslladar-se al costat del monestir on va fundar un nou poble.

És una bonica història: l’antic monestir i el no menys antic poble de Montesquiu uneixen els seus destins sota el beneplàcit de l’Església. És una història potser més acceptable que reconèixer que, tal vegada, tot va començar en un més aviat desordenat camp de refugiats d’una guerra a la qual el monestir va prendre part en el bàndol perdedor.

Runes de Montesquiu. Ben poques coses resten de l’antic poble de Montesquiu. Les pedres de l’antic poble van reutilitzar-se en els segles posteriors per a noves construccions com l’església parroquial de Vallbona. Durant la Guerra Civil (1936-1939) l’espai va convertir-se en trinxeres.

Sigui com sigui, la recomanació del Concili de Trento contra l’aïllament de les comunitats femenines és perfectament històric i guarda certament una estreta relació amb el naixement del poble. El Concili va servir per confirmar un fet consumat a Vallbona, tot facilitant i fins i tot promovent que es dotés a la comunitat de pagesos instal•lada dins de les muralles d’un govern municipal i reconeixement jurídic.

El Concili de Trento (1545-1563) és un dels episodis crucials de la història de l’Església Catòlica, la qual s’havia proposat adreçar algunes qüestions que la desprestigiaven i havien servit de combustible a la crítica i l’avenç del Protestantisme a l’Europa de principis del s.XVI.

Concili de Trento deliberant a l’església de Santa Maria Maggiore, autor desconegut, Museo Diocesano Tridentino, Itàlia.

La disposició del Concili de Trento que més directament va afectar Vallbona és, sens dubte, la que recomanava a tota comunitat de monges aïllada que es traslladés a un nucli poblat:

I referent als monestirs de monges fundats fora de poblat, estan exposats moltes vegades per manca de tota custodia, a robatoris i d’altres insults d’homes facinerosos; cuidin doncs els Bisbes i d’altres superiors, si així ho veuen convenient, que es traslladin les monges d’aquests a altres monestir nous o antics, que es trobin dins de ciutats, o llocs ben poblats; invocant també per a tal fi, si fora necessari, l’auxili del braç secular. I obliguin doncs a obeir amb censures eclesiàstiques als que ho impedeixin, o no obeeixin.‘ (Decretum de regularibus et monialibus, Cap.V, Providència sobre la clausura i custòdia de les monges)

Naturalment Vallbona, amb 300 anys d’història i moltes tones de pedra i honors, era un monestir massa important per ser abandonat i buscar una nova llar a la ciutat. Resultava més pràctic que els nuclis poblats es traslladessin al monestir que no a l’inrevés. I de fet, com s’ha vist, aquest procés ja havia començat. Dins del monestir de Vallbona ja vivien famílies de pagesos; el monestir s’estava rodejant d’un nucli poblat, només que aquest no existia oficialment.

Tan sols calia resoldre aquesta situació tot promovent l’assentament de noves famílies.

Lauda sepulcral d’Estafania de Piquer(1563–1576), situada a la Sala Capitular. Estefania de Piquer és l'abadessa que va dotar els pagesos nouvinguts d'una autoritat municipal.

És així que una dècada després de la cloenda del Concili de Trento, l’abadessa Estefania de Piquer, el 1573 va confirmar el procés d’immigració a Vallbona amb la creació d’un autèntic municipi amb estatuts propis, batlle i consell municipal. Aquell mateix any s’havien censat 26 famílies (focs), incloent el rector i les monges com dues famílies més. Havia nascut un poble.

Per acomodar l’arribada de pagesos ‘al clos de la muralla’, el monestir va cedir-los, mica en mica, part del seu patrimoni arquitectònic més exterior, el primer recinte cistercenc i part del segon. És així com va néixer el poble de Vallbona, no pas al costat del monestir com sovint s’explica, sinó pròpiament dins del mateix monestir, mantenint o reaprofitant nombrosos edificis i elements arquitectònics monàstics medievals.

Interior d'una casa del Carrer de l’Abadia, antigament el celler i graner on el monestir guardava els aliments. Aquest interior revela un dels arcs gòtics de la nau de doble planta que corria paral·lela a la nau principal del celler. El subsòl del carrer és un laberint de cubs i túnels que van i vénen al monestir.

Així s’entén que Vallbona de les Monges, a diferència de Poblet i Santes Creus, monestirs que tanmateix han sofert períodes d’abandonament molt més llargs i devastadors, no conservi la muralla exterior ni tampoc edificis propis del primer i segon recinte com són l’antiga hostatgeria, l’hospital dels malalts i dels peregrins, la bodega i graners, l’apotecaria, la rectoria, etc. Les seves parets serveixen avui de fonaments a molts menjadors, entrades i cubs de cases particulars.