Ramon de Vallbona

Les enrevessades valls al nord de la Serra del Tallat que conformen el pintoresc paisatge de Vallbona eren a mitjan de s.XII una terra alhora despoblada, perillosa però plena de possibilitats. L’expansió dels nobles catalans en terres àrabs havia deixat aquest territori per repoblar, on consolidar-hi el poder cristià per explotar agrícolament. És en aquesta terra fronterera, de dominació incerta, a la mercè encara d’incursions sarraïnes i cristianes, que trobem les primeres notícies de l’eremita Ramon.

Detall del retaule del Corpus Christi, Vallbona, 1348-1349 (MNAC). De totes les representacions de la profunda crisi que assola la Baixa Època Medieval: pesta, guerres, danses de la mort, etc., aquesta imatge és una famosa obra gòtica vallbonina. Representa la profanació d’una hòstia per jueus als quals s’acusava de ser els causants de les males collites i la pesta.

El misteri segueix envoltant la figura del fundador de Vallbona. Res no sabem del seu origen, ni geogràfic ni familiar, la qual cosa en fa sospitar un origen humil.

No obstant això, al segle XIV, per tant dos segles després de la seva mort, a l’scriptorium de Vallbona, s’escriuria una biografia sobre la seva vida i miracles on es reivindicava que Ramon va ser natural d’Anglesola. El cert és que la majoria d’historiadors consideren aquesta informació apòcrifa, fabricada potser per donar lustre a la poderosa família noble dels Anglesola, que havia de donar importants abadesses al monestir entre els segles XIII i XIV.

La única cosa que sabem del cert és que, cap a l’any 1150, un tal Ramon i un grup de “germans” que l’imitaven en penitència i devoció ja s’havien establert a la vall del Maldanell, on avui es troba el poble de Vallbona, i que vivien pobrament, en constant oració i sense por a les incursions sarraïnes, de les quals ell mateix va ser víctima i presoner fins a dos cops.

Des de l’scriptorium medieval de Vallbona, ens ha arribat una biografia hagiogràfica de Ramon de Vallbona, que, almenys historiogràficament parlant, cal prendre amb precaució encara que sigui probable que s’inspiri de fets, personatges i llocs històrics. La Vita Raimundis Confessoris, com qualsevol altra obra d’aquest popular gènere a l’època medieval, parla de la penitència i la santedat de Ramon i dels miracles que va realitzar.

Miniatura d'un eremita. Manuscrit de la biblioteca de Vallbona de les Monges, s.XV.

En la vida del sant es relata com Ramon va ser fet presoner dos cops per sarraïns de Siurana. El primer cop, portat captiu, se’l va forçar a convertir-se a l’Islam amb amenaces d’abocar-lo al buit d’un penya-segat de Siurana. Però Ramon es va mantenir ferm i va acceptar el seu destí sense por. Aleshores, els sarraïns, impressionats per la valentia i la confiança en Déu del seu captiu, van preferir alliberar-lo.

Durant el segon atac, un grup de sarraïns va entrar a la cova on el sant home residia i van saquejar-la. Ramon va prosseguir resant a l'interior com si res no hagués passat. Els assaltants, ressentits per tan magre botí i la indiferència de la víctima, van cremar la creu davant la qual resava l’anacoreta.

Per gran sorpresa dels agressors, en extingir-se el foc, tot va aparèixer consumit per les flames llevat de la creu a la que Ramon es mantenia prostrat. Els sarraïns van comprendre que aquell era un home de Déu i, plens de temor, van fer mitja volta.

La miraculosa creu d'aquest miracle va ser conservada en el monestir durant molt de temps, fins almenys el s.XIX quan encara en trobem referències. La vida de Sant Ramon era llegida cada any al monestir, el dia de l’aniversari del fundador, i servia alhora per inspirar les religioses i reivindicar les arrels i la independència en la que va néixer la comunitat.

Malgrat les anades i vingudes de Ramon per assistir a les nombroses comunitats que havia fundat, no va descuidar mai el grup de Vallbona. Per assegurar-ne el manteniment, cap a l’any 1171 va cedir a negociar amb el monestir de Poblet, fundat només 20 anys abans però que amenaçava perillosament d’engollir totes les comunitats eremítiques d’aquesta part de la Catalunya Nova, l’adscripció independent de la comunitat de Vallbona a l’orde del Cister.

L’adhesió al Cister comportava que la comunitat deixava de ser mixta i esdevenia únicament femenina; a més, la comunitat havia de ser ensinistrada i havia d’adoptar el model de gestió econòmic, polític i religiós propis del Cister.

Monestir de Tulebras, Navarra, primera casa del Císter als reialmes hispànics, d'on provenia la primera abadessa de Vallbona.

Per fer-ho, al 1173, dues monges i dues donzelles del monestir de Tulebras, el primer monestir cistercenc dels reialmes hispànics situat entre Navarra i Aragó, van traslladar-se a Vallbona per formar i dirigir la nova comunitat cistercenca. Inicialment, la comunitat de religioses eremites es va partir en dues, cadascuna vivint en llocs separats de la vall. D’una banda hi havia les religioses que se sotmetien a la direcció estrictament cistercenca de les nouvingudes monges navarreses i, de l’altra, les que es mantenien més fidels a l’autogestió eremítica que havia imperat fins aleshores.

Just abans de la seva mort al 1176, Ramon de Vallbona va deixar per escrit en el seu testament quina havia de ser l’organització de les dues comunitats femenines de Vallbona en vistes d’una imminent unificació. Pocs mesos després, les dues comunitats ja vivien juntes al fons de vall on es troba avui l’actual monestir sota el bàcul de l’abadessa Òria, una de les monges navarreses.

En aquells mateixos anys van encetar-se les donacions de terres i rendes per part de la noblesa local. Només un any després de l’arribada d’Òria a Vallbona, el propi Alfons I d’Aragó ja feia la primera donació reial de propietats a la nova comunitat. Quatre anys més tard, ell i la reina visitaven en persona la comunitat de cistercenques de Vallbona i feien promesa de dotar-la de terres i rentes per la construcció i manteniment d’un nou monestir.

Havia començat el llarg camí del monestir de Santa Maria de Vallbona.