Montblanquet

Salta a la vista que Montblanquet mai ha estat un nucli excessivament poblat. Assegut en una vall remota, a una cota elevada, el llogaret ha servit de llar a pastors i agricultors de les terres altes de la serra del Tallat, els boscos de la qual van ser durant molts segles propietat del monestir de Poblet.

A mitjans de segle XX, amb la despoblació rampant de la ruralia catalana, el poble va arribar a ser totalment abandonat. La gent de la comarca ja no parlava de Montblanquet sinó de les runes de Montblanquet. El poble corria el perill d’esdevenir, per sempre més, un grapat de parets buides que ben aviat la natura s’encarregaria de reconquerir, tal com ha succeït amb molts d’altres petits pobles de muntanya de Catalunya.

Afortunadament, en aquestes últimes dècades, fills de Montblanquet o simplement enamorats d’aquest racó de món, han rehabilitat moltes de les seves cases, recuperat els seus carrers i les seves fonts, i començat a fer fumejar les seves xemeneies de pedra. Avui, a Montblanquet hi viu una dotzena de persones tot l’any i força més durant els caps de setmana i els mesos de vacances.

La vall on s’amaga el poble de Montblanquet es troba a una cota relativament alta (627 m). A aquesta altura, el clima és més fred i humit que a la plana; hi abunden els arbres caducifolis com l’arç i el roure que donen color a la tardor, i la primavera acull un rica varietat de flora que converteix el paisatge en un esclatant jardí. Els estius són també més suaus encara que ningú esperi escapar del sol inclement de l’estiu d’aquest país. I a l’hivern, ai!, prepareu-vos pel blanc de les gebrades i el gris de la boira.

Situada a tocar dels cims de la serra del Tallat, la vall està ben proveïda d’aigua. El poble té nombroses fonts que val la pena visitar. En concret, des de la Font Vella, a uns 100 m al sud del poble, es té una fabulosa panoràmica del lloc.

Relativament mal comunicada, molts dels camps que antigament eren conreats han estat abandonats i la naturalesa no ha trigat a reclamar-los, sobretot, repoblant-los amb pi blanc. En aquest paisatge, ni l’home ni la naturalesa no s’anul•len l’un a l’altre i aquest equilibri convida a passejar-hi.

Si el visitant mira al fons de la vall en direcció sud-oest, apreciarà, arrenglerats sobre la carena de la Serra del Tallat, la renglera de molins eòlics que van instal·lar-se entre 2007 i 2008. Les opinions sobre si els molins afegeixen o resten encant al lloc són per tots els gustos i van ser i són motiu de controvèrsia. El viatger jutjarà pel seu compte.

Montblanquet és un poble fotogènic, i per tal que totes les cases surtin a la foto, s’ha posat al damunt d'un petit turó. Al punt més alt, hi ha l’església; i muntanya avall s’han anat vessant les cases. Per salvar el desnivell, els carrerons s’engorgen en forts pendents que sovint desemboquen en boniques escalinates.

Montblanquet és fotogènic també gràcies als canviants colors que pren l’heura i les plantes enfiladisses que trepen per totes les cases. Els carrers tenen geranis i rosers a fora com si els veïns els haguessin confós amb els seus propis jardins.

La cirereta al capdamunt de Montblanquet és la seva menuda i senzilla església, molt a la mida i manera del poble. És l’església de Sant Andreu, que data del segle XIII i és de transició entre el romànic i el gòtic. Sense pràcticament motius ornamentals, massissa i llisa, ens fa pensar en les primeres construccions del monestir de Vallbona. I en efecte, l’estil n’és ben cistercenc. Però no per influència de Vallbona sinó del monestir de Poblet, que tot i trobar-se força més lluny, a l’època era qui governava aquestes terres.