Rocallaura

Sens dubte, la bellesa i la calidesa dels carrers i les seves cases de pedra conviden a passejar per Rocallaura, que sobretot a la primavera i estiu, fa encara més goig pels balcons, racons i espais florits. Qualsevol escletxa és bona perquè hi creixin les petites flors que engalanen carrers, parets i piques de pedra.

Precisament, les pedres en podien explicar moltes coses perquè Rocallaura compta encara amb algunes restes de la muralla del castell que hi havia i que actualment formen part de la base d’alguns habitatges. A més, prop de l’església hi trobem encara uns bells portals que ens empenyen al record del que devia ser l’antiga fortalesa.

Tot plegat, habitatges, pallisses o cases, de més o menys dimensions, comparteixen un element en comú: la pedra i a més, vista, disposada de forma endreçada i ben arrenglerada, tal com mana l’art de la pedra.

De fet, és possible que pel topònim del lloc, es pugui deduir que en aquell turó antigament hi havia rocs, pedres o inclús algun penya-segat dels quals se n’aprofités la matèria prima per a bastir-hi el castell i posteriorment les cases.

Un edifici singular, també de pedra, que també mereix una visita és les antigues escoles, situades al a part meridional de la població, on comparteixen actualment espai amb una zona de salut i exercici físic. No hi ha excusa per no posar-se en forma: vistes privilegiades sobre la serra i la vall o inclús fantàstiques postes de sol.

Al bell mig del poble s’hi troba l’església parroquial dedicada a Sant Llorenç, que és l’encarregada de vetllar curosament per la imatge més venerada i visitada de l’Urgell i la Conca de Barberà: la imatge de la Mare de Déu del Tallat, a la qual anualment visitants i veïns de les contrades demanen, preguen o simplement visiten.

Des de després de Pasqua fins a mitjans de juny són molts els pobles dels voltants que es congreguen de cap de setmana en cap de setmana i en processó s’enfilen cap a Rocallaura per gaudir de la festa de la Peregrinació al Tallat i adorar la Mare de Déu. Rocallaura esdevé per uns dies el punt de trobada i d’acolliment per a tothom que celebra una jornada festiva des de fa dècades.

L’aspecte que avui dia veiem de la parròquia ha canviat molt respecte de les fotografies que hem heretat tot i el pas del temps. Curiosament, el campanar, que avui dia és de base quadrangular, antigament era en forma piramidal.

De fet, se sap que a partir del 1892, el temple va sofrir reparacions, on es modificaren, a més del campanar, la façana i la rectoria, fet que provoca que l’aspecte actual hagi canviat substancialment respecte a la construcció inicial.

Amb el creixement de la població, donada la bonança i l’estabilitat social i política d’aquells primers anys del segle XX, va ser necessari planificar l’abastament de les aigües i entre elles havia de sorgir la construcció dels safareigs municipals. No va ser però fins al 1920 que es va poder sufragar per part del veïnat la seva despesa per poder executar la seva construcció.

La ubicació dels safareigs, com en molts altres llocs, la trobem un pèl apartada del poble i, en aquest cas, se situa a la part oest, com si anéssim cap a la zona del balneari tot sortint de la població.

Tot plegat, habitatges, pallisses o cases, de més o menys dimensions, comparteixen un element en comú: la pedra i a més, vista, disposada de forma endreçada i ben arrenglerada, tal com mana l’art de la pedra.

Una construcció sòbria, senzilla però elegant, amb línies molt quadrades ens fa pensar en la grandària de les dues basses. Un pot imaginar que en aquell llavors, eren moltes les dones i senyores –perquè els homes no s’ocupaven normalment d’aquests menesters- passaven hores i hores preparant la bugada. Com en moltes altres poblacions, que en deuen haver escoltat d’històries i rondalles... Si les pedres parlessin...

D’uns anys cap aquí, Rocallaura es coneix o reconeix per la seva activitat balneària, gràcies a unes aigües úniques a la zona que li atorguen propietats curatives especialment indicades per a les afeccions renals. Però com és molt usual en aquest territori, tot i ser terra de secà, l’aigua també hi és molt present i si agafem un mapa podrem veure la gran quantitat de fonts d’aigua sorgides de la terra de forma natural.

Si es visita Rocallaura no pot faltar una excursió a la Font Vella, tot resseguint el camí que porta cap al poble veí de Belltall. Podem arribar-hi en una passejada que no arriba al mig quilòmetre mentre es pot anar gaudint de la vall del Maldanell que es forma a banda esquerra. Just abans d’un primer trencall que trobem cap a mà dreta, un tancat de bardissa dona la benvinguda cap a un espai que sorprèn gratament ja que al seu interior, ben arranjat, es on s’hi troba la font. L’aigua que raja prové de les muntanyes i turons que l’envolten banda i banda i es diu que mai s’ha vist seca.

Com a curiositat, sota els peus del Santuari del Tallat, en direcció al camí que porta cap a Montblanquet i desviant-se uns metres del camí principal, s’hi troba gairebé amagada la Font de la Mare de Déu.