El cubar i el molí de la vinya

Tots els monestirs cistercencs presenten una mateixa estructura arquitectònica. Tots es configuren en tres recintes concèntrics, dins dels quals s’organitzen les dependències de la comunitat en ordre d’importància espiritual. Al tercer i més interior, s’hi trobava l’església, la sala capitular i el claustre, mentre que en el primer i més exterior dels tres recintes s’hi trobaven els magatzems, les bodegues, les oficines de la baronia, l’hospital, l’hostatgeria i les cases de professionals vinculats al monestir.

És en el primer recinte, antigament emmurallat com qualsevol centre urbà medieval de certa importància, on es trobava ‘Lo Cubar’, que probablement no només funcionava de celler sinó també de graner i magatzem.

D'aquest racó del poble sobretot ens criden l'atenció els dos enormes arcs ogivals que ofereixen una de les postals més característiques de Vallbona. Però si ens fixem en les parets a cantó i cantó del carrer ens n’adonarem que és possible distingir les restes de tres altres arcs avui desapareguts. A l'època medieval, aquesta fila d'arcs servia de suport a una coberta de fusta que feia de sostre a una espaiosa nau.

‘Lo Cubar’ era una construcció que de fet anava més enllà d’aquest tram de carrer. Les cases de davant del monestir amaguen una segona nau de doble pis que corria paral•lela a la nau central descrita. Els baixos d’aquestes cases encara descansen avui sobre arcs ogivals medievals. I és recomanable provar de treure el nas, discretament, al taller del vitraller o a l’entrada de la casa d’algun veí per apreciar-los.

Taller del vitraller Gerard Balcells. S’aprecia l’arc apuntat del primer pis de la nau lateral de ‘Lo Cubar’, avui part dels fonaments de cases de particulars

Sota de la calçada del carrer i sota de les seves cases, sabem que el terra està molt perforat. Hi ha nombrosos passadissos que van i vénen cap al monestir i cubs d’oli i de vi que algun dia hauran de ser recuperats.

Antic molí d’oli. Segurament posterior a quan Lo Cubar va esdevenir carrer.

A meitat de carrer encara s’hi troben les restes d’una antiga premsa d'oli, segurament molt posterior a l’època de quan el carrer era part del celler del monestir, ja que en ella s’hi llegeix cisellada la data de 1843.

Potser sorprendrà les dimensions que devia de tenir l’antic graner i celler de l’abadia. Però recordem que en els moments de més esplendor del monestir, la comunitat va arribar a acollir mig centenar de monges, un nombre similar de criades, desenes de converses i donades, administradors de la baronia, diversos capellans per dir missa, peregrins de l’hospici, malalts de l’hospital, i nombrosos oficis associats al monestir. Una petita ciutat medieval que calia alimentar.

Per si això fos poc, el monestir es va convertir en una poderosa senyoria i baronia feudal. En altres paraules, a més de les terres que cultivava directament, l’abadia n'era arrendatària de moltes altres per les quals recaptava impostos als pagesos i serfs que les treballaven. El monestir cobrava també pels drets de justícia que administrava així com per l'intercanvi de béns i de nombroses activitats econòmiques. I com era freqüent a l’època medieval, el pagament de taxes i impostos al senyor feudal, en aquest cas a l’abadessa, s’efectuava en espècies, entregant una part de la collita. D’aquí la necessitat d’un gran magatzem.

Siguin quins siguin els avatars que ha sofert aquest carrer després de l’època medieval, sembla que l’espai va consolidar-se de seguida com un punt de sinapsis entre el nou poble i el vell monestir. Naturalment ho propiciava la seva ubicació entre l’entrada al cenobi i l’antic edifici de l’ajuntament.

Parladoret de Missenyora. Balcó des d'on l’abadessa, senyora del poble i dels seus voltants, s’adreçava als seus súbdits fora del monestir.

Prova d’això en són el finestral i la balconada que trobem al principi d’aquest carrer, a la paret del monestir, i que rebien el nom de Parladoret de Missenyora. Des d’aquí l’abadessa tenia el costum d’adreçar-se al poble. Bàcul en mà, darrera la reixa que simbolitzava la clausura, rebia l’homenatge dels seus vassalls representats en les autoritats de l’ajuntament.