La font de la Plaça

Des dels orígens del monestir fins a finals del s. XVIII, aquest espai va servir com a fossar on enterrar els morts. Convé parlar de fossar i no de cementiri perquè l’enterrament cistercenc ha estat sempre una cerimònia austera i solemne on el difunt o la difunta s’inhumaven sense taüt, directament en contacte amb la terra, embolcallats en una mortalla de llana, sense pràcticament deixar constància del lloc de la sepultura.

Naturalment, s’han fet excepcions per abadesses, reines o altres grans personatges però, malgrat això, qualsevol làpida o sarcòfag que el visitant pugui trobar al monestir serà en general senzill i desproveït d’ostentació.

Les cases que envolten la plaça són avui cases de particulars, primeres o segones residències. Però abans de la fundació del poble, tan el fossar com aquestes cases formaven part de l’interior de la muralla de l’abadia. Eren edificis adjunts al monestir, necessaris al seu funcionament i a les seva economia.

Les cases just al davant de l’església van ser les estances dels capellans, del farmacèutic, del cirurgià i del cerer, tots ells oficis associats al monestir. Els edificis immediatament fora de la plaça, en el carrer major que baixa, van ser l’hospital dels malalts i l’hostatgeria dels peregrins. Avui dia, moltes d’aquestes cases de particulars encara descansen sobre arcs, cellers i cubs medievals, un dia, part del cenobi medieval.

En aquest fossar no només hi descansen nombroses generacions de religioses del monestir sinó també els seus benefactors, sovint nobles o rics burgesos.

Són molts els llinatges nobles, fins i tot de sang reial, que van fer importants donacions de terres i drets feudals al cenobi de Vallbona. La seva podia ser una motivació piadosa però en alguns casos també, previsiblement, existia un cert càlcul. Quin bon negoci per famílies nobles, moltes de les quals s’havien passat la vida entre guerres i intrigues de palau, adquirir, amb una generosa donació, un lloc de pau al fossar del monestir de Vallbona i confiar així la salut de la seva ànima a les intercessions i pregàries d’unes religioses molt més properes a Déu que ells no ho havien estat en vida.

Cap a principis de s. XIX, el fossar va caure en desús. La comunitat havia anat decreixent en nombre mentre que el poble, al contrari, havia crescut prodigiosament. Aprofitant que les monges van passar a fer-se enterrar a la galeria nord del claustre tal com encara ho fan avui, el vell fossar dels morts es va obrir i fer accessible al poble.

Fotografia de la Plaça de Monestir, principis de s.XX. L’antic fossar, obert al poble, va convertir-se en centre socio-cultural del poble.

La seva cèntrica ubicació ràpidament va convertir aquest bonic espai en un dels centres de la vida social de la vila. S’hi van començar a celebrar balls, processons, festes majors i encara avui alguns concerts. A l’estiu, els més grans hi fan petar la xerrada a la fresca mentre els més petits hi juguen a cuit-amagar entre les ombres de sarcòfags d’oblidades dames nobles.

L’antic fossar, avui convertit en plaça, no va trigar a establir-se com un dels espais més idiosincràtics i estimats del poble. La metamorfosi es va completar quan al 1861 s’hi va instal•lar una monumental font de vuit sortidors. Encara que d’estil neoclàssic, la font és, tal com l’entorn cistercenc ho reclamava, de factura respectuosament senzilla. Potser no és una casualitat que la font tingui també planta octogonal, d’aquí els vuit brolladors d’aigua, igual que el cimbori llanterna i el cimbori campanar, les dues moles que vigilen la font des de les altures, com si l’arquitecte hagués volgut que les pedres es piquessin l’ullet a través dels segles.

Font neoclàssica de vuit brolladors. La font va instal.lar-se al 1861 i s'alimenta de la mateixa aigua que el monestir canalitza, des de fa molts segles, pel seu avituallament.