Espai Montesquiu

El que està clar és que no es pot entendre Vallbona de les Monges sense Montesquiu o viceversa. Podem dir-ne un sacrifici o bé una oportunitat, però és meritori el que van fer els habitants de Montesquiu com a resposta de l’abadessa d’aquella època (S.XVI), Estefania de Piquer, en el seu oferiment per salvar del declivi el monestir.

El perquè el situem en els dictàmens del Concili de Trento que prohibia que els monestirs, i més, femenins, estiguessin exposats a l’isolament, als perills i a possibles saquejos. La decisió de l’abadessa no degué ser fàcil: la dicotomia entre l’abandonament del cenobi o l’aprovació d’un poble.

A aquest poble, Montesquiu, i als seus habitants, tampoc els degué ser una elecció senzilla, l’abandonament de la terra, dels seus orígens, del lloc que havien viscut i cultivat però la proposta d’un nou futur, amb noves oportunitats i esperances degué ser clau per deixar enrere tota una vida.

Potser costa d’imaginar però hem de pensar que, el que avui és la població i els habitatges que conformen Vallbona, en aquell llavors, vers el 1573, no existien i la vall estava presidida simplement pel cenobi habitat per les monges d’orde cistercenc. Un edifici majestuós enmig d’una petita i tranquil·la vall.

A partir de la vinguda dels nous habitants, l’estructura de la població s’anà perfilant al voltant dels murs i parets del monestir. Sens dubte una transformació vital que avui dia es veu plasmada en la forma de la població si la mirem des de lluny, sobretot des de la carena de la punta de Sant Miquel, a la part sud-oest del poble.

Situat en el que era l’antic hospital del convent, i remodelat per l’Ajuntament de Vallbona el 2018, l’Espai Montesquiu escenifica el procés en diverses etapes per les quals va passar aquest antic poble al ser despoblat pels seus habitants que a partir de llavors es traslladaren a uns 3 km, a la vall “bona” on els murs i els voltants del monestir els esperaven per iniciar un nou camí.

L’espai visualitza perfectament l’essència del que avui queda de l’antic poblat: una combinació entre la buidor i el record d’unes pedres que de ben segur traspassen cap a certs punts de nostàlgia.

La pedra és, en part, l’essència de l’Espai Montesquiu perquè pretén recordar el que és avui dia el poble: entre un monticle de pins s’entreveu, en pedra, la forma del que havien de ser les cases, els carrers, les delimitacions i els contorns. Però no només això, una essència que encara té més valor per les pedres que es conservaren de l‘antic poblat com la pica baptismal o el sarcòfag.

Gairebé amagat, com si d’un tresor es tractés, a la part soterrània es dona vida a l’espai de treball del vallboní d’adopció Josep Joan Piquer Jover.

Sembla que aquí el temps s’hagués aturat. Una recreació del seu despatx convida al silenci, al treball i al recolliment, i que permet fer-se una idea de la vida i l’obra del Piquer historiador i pedagog.

Aquest petit racó no tindria sentit sense les fotografies, les lletres i les pedres, a totes les quals també dedicà moltes hores i estudis i obres en els quals aprofundí, entre moltes altres temàtiques, sobre Montesquiu, el monestir, Vallbona i la baronia.

Qui vulgui conèixer i ampliar els coneixements sobre el territori, la bibliografia de Vallbona passa ineludiblement per les mans i pel treball de Piquer, amb un bon reguitzell d’obres publicades.