El monestir i la fundació del Cister

Comunitats de monjos i ermitans que vivien en aïllament i entregats a Déu havien existit des de pràcticament l’origen del cristianisme. Cada grup solia disposar de les seves normes de funcionament. Però aquestes normes sovint s'oblidaven amb el pas del temps, generant disputes i abocant les comunitats a l'extinció.

Les coses van canviar amb la vida i ensenyaments de Sant Benet de Núrsia al s.VI., el qual va estipular, en una regla per escrit, com convenia que fos la vida del bon monjo. Les consignes de la regla benedictina esdevindrien la base de qualsevol orde monàstic futur: viure en comunitat de béns, respectar l’obediència d’un abat, viure en pobresa com Jesucrist, i entregar-se a l’oració i al treball manual com vies d’accés a Déu.

Sant Benet de Núrsia entregant la regla als seus deixebles. Fixem-nos que l'hàbit amb el que els imagina aquest miniaturista del segle XII és negre, d'aquí l'apelatiu de 'monjos negres'. L'hàbit dels cistercencs serà blanc. St. Monestir de St. Gilles, Nîmes.

A partir d’aquest moment, la majoria d’ordes monàstics apareguts a tota la Cristiandat no serien altra cosa que disposicions extraordinàries per assegurar l’aplicació i modernització d’aquesta regla benedictina. El Císter, nascut al s.XI n’és un bon exemple.

El naixement del Cister al s.XI, per tant cinc segles després de la institució de la regla de sant Benet, forma part d’un procés renovador molt profund que viu l’Església des de l’any 1000: la Reforma Gregoriana, amb la qual l’església s’havia abocat a recuperar la seva independència davant de la intromissió dels poderosos laics, a desfer-se de la corrupció i el clientelisme i a ser més present en el dia a dia dels fidels.

Imbuïts d'aquest esperit regenerador, entre el segle XI i XII, van néixer nombrosos ordes monàstics que van expandir-se ràpidament als comtats catalans com el propi Cister (Poblet, Santes Creus, Vallbona), Cluny (Sant Pere de Caserres), els cartoixans (Scala Dei), els grandmontesos, i també ordes monàstics militars com són els Templers i els Hospitalers entregats a la Creuada, un ideal nou fruit d’aquest mateix impuls cristianitzador que recorre tot Europa.

Aquestes comunitats monàstiques van construir majestuosos edificis i van concentrar durant segles la cultura del present i del passat en les seves biblioteques. Sovint també van jugar un important rol en la política del reialme aconsellant bisbes, nobles i fins i tot reis o el propi Papa. A l'època medieval les abadies van créixer en nombre, extensió i poder, tot esdevenint elles mateixes grans senyorius feudals.

La fundació del Císter es va iniciar amb l’afany reformador d’un monjo del comtat de Borgonya, avui França, de nom Robert de Molesme. Robert era un monjo inquiet que havia passat per diversos monestirs benedictins, ocupant càrrecs d'importància, cosa que li havia permès meditar llargament sobre el que, al seu parer, eren flagrants desviacions de l’esperit inicial de la regla de sant Benet. Per ell, moltes abadies benedictines s'implicaven en excés en els afers polítics de prínceps i de bisbes, acumulaven excessius tresors, s’excedien en l’ornamentació de les seves esglésies, plenes d'escultures i vitralls, dels seus preciosos manuscrits i de la pròpia litúrgia. Segons Robert de Molesme, les abadies s’estaven convertint en castells fortificats on es refugiaven els monjos per estudiar i resar, oblidant els seus deures de pobresa i de treball.

Amb aquestes preocupacions cremant-li l’hàbit, el monjo Robert juntament a un petit grup d’ermitans, va decidir retirar-se a un terreny aïllat per fundar una nova comunitat, més pura, més fidel a l’Evangeli i a la regla de sant Benet, basada en l’austeritat, l’aïllament i la disciplina. L’èxit d’aquest nova comunitat reformada, que rep el nom de Cîteaux, va ser esclatant.

Diu la llegenda que el nom de Cîteaux (Cistercium en llatí i Cister en català) prové del mot 'Cistel', que significa canya, ja que aquesta creixia en abundància a les ribes del riu Saône, a la Burgonya, on Robert va fundar el seu Novum Monasterium.

La reputació dels “monjos blancs” de Cîteaux, anomenats així perquè els cistercencs vestien cogulles amb llana sense tenyir contràriament als “monjos negres” benedictins, no va parar d’augmentar al segle XII. La disciplina, l’aposta pel treball al camp, la tria d’assentaments en terres despoblades i inhòspites per rehabilitar-les i la solidaritat i control entre comunitats del mateix orde, van convertir les filials del Cister en un autèntic fenomen de colonització. A l’època de la fundació de Vallbona, només un segle després del naixement del Cister, ja existien per tot Europa més de 300 filials, en molts casos, assentades en terres fins aleshores considerades ermes, acabades de conquerir als infidels, o simplement salvatges.

Filials de Cîteaux a l'època de l'adhesió de les ermitanes de Vallbona al Cister. Les primeres quatre abadies filles, marcades en colors diferents, van ser de vital importància en la configuració de l'organització de l'orde.

És difícil parlar de l'orde del Cister sense mencionar el cistercenc més cèlebre de tots, fins i tot per davant del seu propi fundador. Parlem de sant Bernat de Claravall, abat de dues de les primeres filials de Cîteaux, promotor de centenars de noves fundacions arreu d'Europa, autor d'importants obres teològiques i morals que van marcar profundament el cristianisme de la seva època. Hiperactiu, gran predicador de la Creuada i viatger, conseller de prínceps i de papes, sant Bernat és una figura clau de l'Europa medieval, sense la qual és difícil comprendre l'èxit de l'orde del cister.

Lactació de Sant Bernat. Probablement un dels episodis (hagiogràfics) més famosos de la vida Bernat de Claravall és la lactació que va rebre de la Mare de Déu en somnis quan era un jove monjo. Fixem-nos que, com a bon cistercenc, l'hàbit del monjo és blanc. Retaule de la Capella del Temple, Museu de Mallorca (s.XIII).

A tall d'anècdota, la capella del braç esquerra de l'església de Vallbona està dedicada a Sant Bernat i també el refugi del monestir rep el nom del gran abat de Claravall.

Tot i que els cistercencs segueixen la regla de sant Benet, no són considerats tècnicament benedictins. La diferència no és de fons sinó administrativa: quan al s.XIII, la Santa Seu va reagrupar els ordes monàstics en grans famílies, va quedar clar que el Cister havia esdevingut tan poderós que ell tot sol en formaria un de sol.

Dit això, quins són realment els trets diferencials dels cistercencs respecte a la resta d’ordes que també segueixen la regla de sant Benet? Segurament entre les característiques més importants es troben les següents:

1. Simplicitat i pobresa: A nivell espiritual, el Cister és una relectura rigorista de la Regla de Sant Benet. Això vol dir que insisteix en l’austeritat i la pobresa. Cal per això renunciar a la propietat i viure en comunitat: compartir taula i dormitori. L’alimentació ha de ser frugal: vi preferiblement insípid, pa negre, sense carn. L’hàbit convé que sigui de rústic i sense tint (d'aquí el color blanc); l’arquitectura funcional i senzilla: parets despullades, motius escultòrics simples, florals o arabescos però no figuratius (per bé que, a Vallbona, alguns són presents al monestir, com a resultat d’èpoques de relaxació de la regla). Els oficis religiosos han de ser simples i amb gran pes de la pregària i el cant. Aquesta impactant senzillesa litúrgica és perfectament apreciable encara avui als oficis del monestir.

2. Assentament rurals i treball manual: L’èxit del Cister no només va ser espiritual sinó també econòmic. L’orde va esdevenir un dels principals motors de repoblació de terres abandonades, ermes o, tal com va ser el cas de Vallbona, de territoris recentment conquerits als sarraïns.

El cistercencs funcionaven com una explotació agrícola altament coordinada. Cada nova comunitat fundada es beneficiava dels coneixements tècnics de comunitats més experimentades. Van ser experts en la construcció de molins, d’aquaductes, en el cultiu de noves varietats, en l’elaboració de vi, etc. Per exemple, l’aigua que arriba avui a la font de la plaça de Vallbona és recollida dos quilòmetres amunt de la vall a partir d’una sofisticada canalització medieval que va construir el monestir.

3. Coordinació i disciplina: El cister s’organitza a tots els nivells seguint un principi d’obediència fort que li va permetre estendre’s ràpidament a tot Europa sense perdre identitat. A l’interior dels monestirs, s’imitava l’ordre feudal que imperava en la societat laica de fora : l’abadessa, amb poders quasi absoluts, representava el senyor, les monges s’equiparaven als seus cavallers cristians que li devien obediència (a Vallbona, la majoria d’elles eren de família noble), i els pagesos i menestrals associats a l’abadia per nombrosos impostos, taxes i obligacions, constituïen l’últim estament, la classe productora.

Entre monestirs i abadies cistercenques també existia un principi d’ordre, que combinava control i solidaritat. Cada nova fundació s’acomplia de manera tutelada per la comunitat mare, la qual retenia l’obligació de visitar anualment les seves filials. Vallbona, per exemple, va fundar nombroses comunitats filles arreu de Catalunya i més enllà, a les que supervisava i exercia d’àrbitre en episodis de conflicte. En última instància, els monestirs més importants enviaven els seus abats a la reunió del Capítol General cistercenc reunit anualment a la casa mare de Citeaux, a França. La piràmide era perfectament sòlida.