Cimbori campanar

Encara avui, si hi ha una simple forma que conjuri el nom de Vallbona de les Monges és la silueta del seu imponent campanar presidint tota la vall. El que més sorprèn d’aquesta obra és, no tant la seva projecció vertical, quasi 30m d'alçària, sinó la seva contundència, el seu pes i la seva amplada.

Aquesta preferència per l’espai més que no per l’esveltesa és característica del gòtic català i occità. La planta del campanar de Vallbona és octogonal i mesura 6,5m de diàmetre, ocupant gairebé tota l’amplada de la nau sobre la qual reposa. No té cap projecció vertical en forma de cuculla apuntada o d’agulla com sol ser el cas de les catedrals gòtiques franceses; només un sostre piramidal, ample i pesat però molt elegant.

Encara avui, fer asseure un monument d’aquesta envergadura sobre les parets romàniques de l’església sembla pura quimera. Tant és així, que l’arquitecte i historiador Domènech Puig i Cadafalch, encarregat de la restauració d'aquest monestir per la Mancomunitat al 1922, no va dubtar en qualificar-lo com «el monument més atrevit de tot el medieval català».

Sant Bernat, el gran teòric de la nova espiritualitat cistercenca, va ser incòmodament explícit en detallar la senzillesa que convenia a les construccions cistercenques. Referent als campanars, l'abat de Claravall reclamava, ni més ni menys, que evitar-los! Naturalment en tot monestir calia una campana per convocar la comunitat a l’oració, però aquesta podia perfectament allotjar-se, argumentava sant Bernat, en una simple espadanya de fusta.

Tanmateix i segurament per fortuna de la Història de l’Arquitectura, des de l’època mateixa de sant Bernat aquesta consigna no va ser respectada a la lletra. La majoria de cases del Cister, van continuar edificant campanars a les seves esglésies i alguns d’ells, sobretot en època gòtica, d’especial bellesa.

El campanar gòtic de Vallbona no només presenta unes proporcions agosarades sinó que també ofereix una sofisticada ornamentació. La planta octogonal del campanar permet obrir vuit espectaculars finestrals de quasi 4 m d’alçària, en ogiva, de doble finestró i acabats en marcs trilobulats. Els vuit contraforts entre finestral i finestral descarreguen el pes de la cúpula i estan decorats amb arcs cegats i frisos, rematats al capdamunt amb vigilants gàrgoles i torretes. El sostre exterior del campanar està acabat en forma de piràmide de vuit cares, envoltada per vuit frontons triangulars foradats amb lluernes.

Contraforts a les vuit arestes amb arcs cecs, cornises i vigilants gàrgoles i finestres de doble finestró, apuntades i trilobulades.

El visitant pot apreciar l’harmonia de combinar finestres i arcs en ogiva típicament gòtics (acabats en punta) amb el recorrent recurs a geometries triangulars i piramidals.

El cimbori campanar va construir-se sota el bàcul de l’abadessa Elisenda de Copons (1340 – 1348), durant una època de gran dinamisme del monestir. Des del seu naixement la comunitat havia acumulat gran nombre de terres gràcies a la generositat de la noblesa local i també de la monarquia.

Llosa sepulcral d’Elisenda de Copons a la Sala Capitular, Fotografia de Pol Mayer.

El nombre de religioses havia augmentat prodigiosament fins a figures que avui semblen impossibles. Un document de l'època de quan va aixecar-se el cimbori censa en 75 el nombre total de religioses i això sense incloure germanes converses, criades, sacerdots, ni tampoc els molts laics associats al monestir.

És en aquest context expansiu que Vallbona es va llançar a una campanya d’obres i reformes sense precedents en la seva història. La primera d’aquestes obres seria el cimbori campanar, però pocs anys després seguiria la construcció de l’ala nord del claustre i la reforma de la sala capitular. Totes aquestes construccions, clarament gòtiques, guarden una evident unitat d’estil i ens parlen de l’important poder terrenal acumulat.