Els mascarons de l'exterior dels absis

Des de la plaça del monestir, cal pujar la rampa que porta a un cul de sac entre l’absis de l’església i les cases del carrer. Si aleshores, s’aixeca el cap i amb bona vista ens fixem en els mascarons que decoren l’austera cornisa de la teulada veurem una sèrie de carotes de pedra. Uns prismàtics seran aquí un instrument de gran utilitat.

No és una casualitat que aquesta prodigació d'animals, monstres i personatges estrafalaris, en algunes ocasions, obertament obscens es trobin arraconats en aquest espai secundàri fora de l'església on menys perillen de distreure les religioses de les seves oracions.

Personatge nu i en posició fecal. Amb les dues mans s'agafa les natges que sembla ensenyar-nos desvergonyidament.

Quin sentit tenen aquestes figures alhora ridícules i esgarrifoses? Segurament simbolitzen el món convuls i imperfecte fora dels murs del monestir i potser per això hi trobem molts oficis representats a més de monstres i postures pecaminoses.

Per contra, dins del monestir, aquest tipus d'escultura caricaturesca desapareix totalment. És més: tot seguint els preceptes del cister, fora d'algunes excepcions molt puntuals, a l'interior del monestir no hi trobarà cabuda cap motiu animal o humà, ni tan sols aquells d'origen religiós.

Els mascarons constitueixen una curiosa galeria de retrats de la gent més diversa : prelats, cavallers, pagesos, metges i soldats, però també nens i ancians, homes i dones, que ens parlen de la societat del segle XIII en el que van ser esculpits.

Escultures d'un soldat (esquerra) i d'un metge o farmacèutic (dreta).

Però no només trobem figures humanes sinó que s’hi barreja un bestiari variat i imaginatiu, cosa que potser no ens ha de sorprendre si recordem que els animals són a l’alta època medieval una manera de retratar la psicologia humana tant en les seves virtuts com en les seves febleses.

Mascaró d'un animal (probablement un mico) i un personatge caricaturesc difícil d'identificar.

Aprofitant que ens fixem en aquesta part de l’exterior del temple, és interessant destacar que els tres absis de l'església de Santa Maria de Vallbona són de forma rectangular. S’acceptava d’aquesta manera la demanda de Sant Bernat, que preferia la planta rectangular, senzilla i funcional, als exòtics absis i absidioles circulars que s’estilaven en època romànica, tal i com podem trobar-los al monestir germà de Poblet.