Mare de Déu del Claustre

Sempre que els historiadors s’han proposat datar o identificar l’autoria d’aquesta obra, s’han topat amb el problema d’una escultura que barreja elements artístics propis d’èpoques molt diferents.

D’una banda, la temàtica i nombrosos trets estilístics són típicament romànics: el motiu de la verge i el Nen asseguts sobre coixins amb caps d’animals, que simbolitzen la subjugació del Mal, la composició frontal i en perfecte simetria, la rígida gestualitat del nen Jesús amb una mà desproporcionadament gran en actitud de benedicció així com el tractament esquemàtic i pla.

Vista de conjunt. La composició simètrica, el hieratisme icònic del Nen Jesús o el seu gestualisme són trets romànics; l'acabat de la roba i del rostre de la mare de Déu fan, per contra, pensar en contribucions gòtiques.

D’altra banda, desconcerta trobar-hi nombrosos elements més propis de l’escultura gòtica: la finor de la cara de la Mare de Déu, el seu maternal somriure o el naturalisme en els plecs de la seva roba i els seus cabells, que contrasten amb el tractament molt més esquemàtic que rep la figura del nen Jesús.

Per poder comprendre aquesta barreja d’estils, els historiadors han proposats diverses hipòtesis. Podria ser que l’obra hagués estat concebuda al romànic, segurament en el s.XIII o fins i tot abans, però s’hagués remodelat més tard al s.XIV, tot introduint acabats d’una finor i delicadesa més pròpiament gòtics. També podria ser, i així s’ha hipotetitzat, que l’obra s’hagués refet completament en època gòtica, si bé s’hauria inspirat en una popular imatge anterior, romànica, potser de fusta, i avui desapareguda.

La Mare de Déu del Claustre ha rebut, ben recentment, un altre canvi d’imatge important. A principis del segle XX, l’escultura apareixia completament diferent a tal com s'exposa avui. Amb el pas dels segles, tant la Mare de Déu com el Nen Jesús s’havien coronat esplèndidament amb sumptuoses corones de metalls preciosos; ella havia estat engalanada amb arracades, collarets, i tot el conjunt escultòric apareixia ricament policromat. La Mare de Déu tenia la pell enfosquida pel fum de les espelmes i passava com una Verge moreneta. Poc tenia a veure amb la imatge delicada i senzilla concebuda a l’època medieval.

Mare de Déu del Claustre abans de la restauració de 1927.

Al 1927, no obstant, el cardenal Vidal i Barraquer va promoure’n la seva restauració, la qual incloïa precisament eliminar totes les policromies, les raspadures i les joies que la imatge havia anat acumulant al llarg dels segles.

La devoció a la Mare de Déu del claustre ha estat molt important al llarg dels segles, no només per les pròpies monges, sinó pel poble de Vallbona que periòdicament la treia en processó, i per a les comarques veïnes que es traslladaven a Vallbona en pelegrinatge per adorar-la.

I és que la Mare de Déu del Claustre s’havia especialitzat en un tipus d’intercessions especialment vitals per la ruralia. Se la considera una poderosa advocada de la fecunditat, tant del camps i dels cultius com també de les persones. A ella s’invocava en temps de sequera per propiciar pluges, però també per propiciar embarassos i feliços infantaments.

Il.lustració d’un goig a la Mare de Déu del Claustre. La dona de l’esquerra porta un infant en braços i l’home de la dreta un paraigüa.

Recollim aquí una estrofa d’un goig que li adreça el poeta Ramon Blasi i Rabassa, a mitjan de segle XX:

Quan la partera el fruit espera
i ha d'infantar entre vida i mort,
vós que de Déu sou mitjancera
no li negueu el sant conhort.
No la deixeu en tals instants,
els més sublims de tota dona:
Santa Maria de Vallbona,
deu-nos pluja i bons infants!

L’any 1945, les comarques del ponent català van patir una terrible sequera, la qual juntament amb les penúries de la postguerra, van arrossegar els veïns de Vallbona a la fam i a la desesperació.

L’ajuntament de Vallbona va demanar al monestir que obrís l’accés a la capella de la Mare de Déu del Claustre, propiciadora de pluges i fertilitat, perquè els veïns de Vallbona poguessin portar a terme una novena, és a dir una bateria d’oracions que duraria nou dies. Les monges, tot i que en aquells anys observaven una clausura molt més estrica que avui, s’hi van avenir.

Durant els nou dies i nou nits que va durar la novena, cada família de Vallbona va fer torns per vetllar la Mare de Déu del Claustre a la seva capella, passant un i altre cop el rosari de manera que la pregaria prosseguís ininterrompudament. Al vuitè dia d’intenses oracions, tocava treure la Mare de Déu en processó; les pròpies monges van encarregar-se de baixar-la del pedestal malgrat els seus 160 quilos de roca calcària; la van vestir apropiadament i la van dur fins la reixa de la clausura on l’abadessa, solemnement empunyant el bàcul, la va entregar a l’alcalde.

El poble es va abocar als carrers per veure transportar-hi la venerable imatge. La sequera havia colpejat amb tanta perfídia que fins i tot els més descreguts del poble es van afegir, amb la boca petita, a les oracions i càntics dels missaires més enfervorits. Les monges per la seva part, obligades per l’estricta clausura d’aquells temps a restar al monestir, van entrar en una profunda pregària.

Va ser quan ja portaven la Mare de Déu del Claustre de tornada al cenobi que un veí va assenyalar el cel i llavors tothom va poder veure que alguns núvols començaven a inflar-se i enfosquir-se. Va ser tornar a col•locar la Mare de Déu al seu pedestal i sentir el cel estripar-se en llamps i trons. Va ploure durant vuit dies i vuit nit seguides i va ser així, diu la història, que la terrible sequera de 1945 va tocar a la seva fi.